Jordi Folck
Tornar a Galeria

Primer Capítol

Hi ha moltes històries que encara han de ser inventades: la de l'infant que, en trencar una tarda el joc de te de la mamà, va recomposar-lo amb la seva saliva reconstituent, la de l'ordinador central que es va negar a posar a les paperetes escolars notes inferiors a cinc, la del turista que va decidir, un bon dia, visitar casa seva, etcètera, etcètera, etcètera. Etcètera, etcètera, etcètera, sempre la mateixa murga. N'estava ben farta. Sempre al final. Per què ningú no la posava a l'inici de les frases? Tan lletja era ? Si algú havia dit que les esdrúixoles eren les més belles ! I doncs ? No era animal, ni vegetal, ni tan sols un objecte i com a paraula ben poca cosa. Punts suspensius. Zeros a l'esquerra que multipliquen sense dur enlloc. L'Etcètera Etcètera estava ben fastiguejada.

Quan va intentar parlar a cops de colze amb les companyes d'una redacció escolar ningú va fer-ne cas. "Fer la revolució ? -va preguntar-li un punt i coma veient-la empènyer les veïnes, inquieta- Ni pensar-hi, tan bé com s'està assegut!"

Ja voldria l'Etcètera Etcètera, de bon grat, donar a conèixer la seva reivindicació al professor de literatura que tant la utilitzava, prou que li agradaria assistir a una sessió del que en deien psicoanàlisi per reforçar la seva personalitat, però l'Etcètera Etcètera només podia pronunciar el seu nom. I així no hi ha solució possible.

En aquestes circumstàncies i sense que allò li servís de precedent, l'Etcètera Etcètera va demanar prestada l'última paraula: Prou!

Aquell crit de guerra ple de fúries venjadores va aconseguir que totes les etcèteres etcèteres de tots els diccionaris, enciplopèdies, biografies i informes comercials s'escolessin planes avall fins a desaparèixer qui sap on. La revolta no havia fet més que començar.

De sobte els ordinadors personals, quan algú la teclejava, llançaven a la pantalla un "Error, Error" de color fosforescent. Les màquines d'escriure entortolligaven els caràcters negant-se en rodó a escriure-la. A les biblioteques públiques i privades va començar l'enrenou quan milers i milers de llibres van perdre el seu sentit. Els conceptes es veien retallats, sense acabament. Nombrosos autors van perdre, d'un dia per l'altre, tota la seva credibilitat. Escriptors de prestigi van ser rebaixats a la categoria d'escolars insuficients i les seves obres, per incomprensibles, llançades al foc.

Va ésser després d'elevadíssimes anàlisis sintàctiques i gramaticals quan els científics van adonar-se de la desaparició de l'Etcètera Etcètera i de la importància que aquella paraula havia assolit abans de l'hecatombe lingüística i dels seus efectes multiplicadors.

Quan els acadèmics de la llengua ja s'havien quedat sense seient a l'acadèmia i els estudiosos es planyien de tan sensible pèrdua, l'Etcètera Etcètera va decidir, tot d'una, tornar al món dels vius. Ara sabia que la tindrien en molta més consideració. En recuperar-la, les editorials que havien fet suspensió de pagaments van reobrir les seves portes. La venda de llibres va experimentar un notabilíssim augment. Els rètols de "Tancat" a llibreries i biblioteques van ésser canviats pels de "No tanquem al migdia". Un públic àvid de lectura feia cues d'hores i hores per endur-se els llibres a caixes. Es van escriure odes i sonets, tractats filosòfics que cantaven les excel.lències de l'Etcètera Etcètera , manuals de com utilitzar-la amb profit, estudis epistemològics i, fins i tot, una òpera i tres concerts per piano i flauta.

Amb aquella rebuda, la mateixa Etcètera Etcètera que tant s'havia enutjada quan la reduien a l'etc. etc. -poc més que un esternut- va comprendre l'enorme trascendència d'anar la darrera. Perquè el més important sempre és al final: a les rues dels circs ambulants, al final d'una menjada un dia de festa, al cap de setmana i al final de curs, a les últimes planes dels llibres d'aventures i als darrers minuts de les pel.lícules.

I l'Etcètera Etcètera, des d'aleshores, es va multiplicar d'allò més. Encara continua: etcètera etcètera, etcètera, etcètera.